L'animació com a espai de crítica social

M’encanta l’animació, allò que durant dècades hem anomenat simplement “dibuixos animats”. A mesura que m’he fet adulta i que la meva mirada s’ha tornat més crítica amb la societat i el meu entorn, tinc més clar que l’animació m’acompanyarà sempre. També m’acompanya, inevitablement, la meva mirada sociòloga: pot ser que, on altres persones només vegin animals que parlen, jo hi vegi representacions alternatives i profundament crítiques de la societat on vivim. 

No soc, ni de bon tros, una excepció. Cada cop som més les persones adultes que consumim animació occidental, en part perquè el catàleg de sèries explícitament “no infantils” ha crescut de forma exponencial amb les plataformes de streaming. Sense oblidar a les pioneres que van marcar el camí, com Els Simpson, South Park o Padre de familia, avui moltes creadores i productores han entès que l’animació pot anar molt més enllà. Avui, l’animació representa mons on no operen les imposicions de bellesa ni les regles de l’heterocispatriarcat; mostra societats en conflicte sense necessitat de recórrer al drama, i ho fa, a més, des del color, l’humor i allò absurd.

Un dels aspectes més vidents és que l’animació permet mostrar el que altres formats no poden. A vegades ho fa a través d’una falsa neutralitat associada a “allò infantil”, que funciona com a cobertura política; altres, mitjançant l’humor, allò grotesc o l’exageració, eines especialment eficaces per evidenciar les estructures de poder. Aquesta capacitat de dir sense semblar que es diu és, precisament, el que moltes persones no esperen trobar quan creuen que estan “veient només dibuixos”. A la sèrie Avatar: The Last Airbender, es desenvolupa un profund qüestionament al militarisme, al colonialisme i a les masculinitats hegemòniques. Per altra banda, Bojack Horseman articula una crítica feroç a la cultura de l’èxit i a la impunitat masculina, alhora que mostra com la depressió crònica és una condició estructural que travessa el protagonista.

Així mateix, aquesta capacitat per representar el que no té forma a la realitat permet donar cos a emocions, traumes i processos interns que el realisme difícilment podria mostrar sense banalitzar-los. A Tuca & Berti, per exemple, es representa el trauma sexual mitjançant metàfores físiques invasores (edificis que col·lapsen, criatures que irrompen en el seu cos), evitant l’espectacularització de la violència. Big Mouth converteix l’experiència emocional adolescent en un univers poblat per criatures simbòliques: la depressió com a gata que s’arrauleix sobre teu i no et deixa moure; l’ansietat com a un mosquit que zumzeja sense parar al teu cap; la vergonya com a un mag que apareix quan menys ho esperes; o la menopausa com a una banshee desbordant i sorollosa. D’aquesta forma, la il·lustració es converteix aquí en un llenguatge emocional i polític a la vegada. Sense allunyar-nos de Big Mouth, la narrativa animada demostra també que pot mostrar experiències que, en imatge real, serien censurades, ridiculitzades o directament impossibles. A quina sèrie realista podríem veure una vagina ensenyant a masturbar-te o a un tampó cantant sobre la primera menstruació sense que es converteixi en escàndol?

Aquesta mateixa llibertat s’estén a l’àmbit de les identitats sexoafectives. Moltes sèries d’animació presenten identitats queer i dissidències sense recórrer al relat habitual del càstig, la tragèdia o el patiment com a destí inevitable. Els personatges queer existeixen més enllà de la seva orientació o identitat, sense necessitat de pedagogies forçades ni explicacions constants per justificar la seva presència. La normalització es produeix per acumulació, per convivència i per relat compartit. A Steven Universe es representen identitats no binàries i relacions queer sense necessitat d’etiquetes explícites. A més, la metàfora de la fusió entre personatges funciona a perfecció com una reflexió sobre el consentiment, la intimitat i els límits emocionals. A Helluva Boss es reapropien d’allò grotesc i allò obscè per parlar de la culpa, el desig i el trauma, presentant a personatges queer complexos i emocionalment danyats, sense exigir exemplaritat.

Pel que fa a la feminitat, l’animació trenca els esquemes de forma especialment contundent. Ens mostra dones imperfectes, contradictòries, cansades o enfadades, que rebutgen el “model inspiracional” imposat. Dones amb drets a l’error, al fracàs i, sobretot, al desig, sense que aquest hagi de ser castigat o corregit narrativament. Arcane és un exemple especialment significatiu de dones poderoses sense romantitzar el patiment i evitant dividir les dones entre “bones” i “dolentes”, apostant per personatges travessats pel conflicte. La protagonista de Disenchantment rebutja explícitament el destí de la princesa obedient, parodiant el matrimoni i la feminitat normativa com a institucions opressives.

De la mateixa manera, aquestes sèries qüestionen les masculinitats hegemòniques. Apareixen homes vulnerables, emocionalment desorientats, lluny de l’ideal de l’heroi fort, autosuficient i violent. També s’assagen noves masculinitats més cuidadores, encara travessades per la confusió pròpia d’una societat patriarcal que segueix empenyent-los cap al rol del “mascle dominant”.  The Dragon Prince ofereix, en aquest sentit, diversos models de masculinitat empàtica i vulnerable, allunyats de l’arquetip heroic tradicional.

Per tot això, reivindico l’animació com un medi amb llenguatge polític ple. Aquest tipus de gènere obre espais a relats que no encaixen en el realisme dominant i acull allò femení, queer, precari, alternatiu i incòmode. Permet parlar de violències sense reproduir-les, visibilitza experiències excloses de la jerarquia cultural heterocispatriarcal i ofereix un espai des d’on pensar el món des de la vulnerabilitat sense renunciar al pensament crític. I, avui més que mai, això no és un entreteniment menor: és una necessitat política.

Aquest text pertany a la participació de la Mireya Menchén Artacho a la secció de "Lecturas de domingo" de Espacio Rebeldía